És una disciplina terapèutica i d’un conjunt de coneixements específics basats en l’anatomia i fisiologia del cos humà, en el coneixement de com intervenen els diferents teixits en la producció de la malaltia i en l’aplicació de tècniques de normalització de les funcions alterades, tècniques que la Osteopatia ha desenvolupat durant més d’un segle d’evolució de la disciplina (la primera escola de Osteopatia data de l’any 1892 a Estats Units) a través de les Escoles de Osteopatia o Facultats de Medicina Osteopatia, depenent del desenvolupament de la disciplina a cada país.

En l’índia es diu Mury Abyamgam i s’executa al costat d’un massatge general, aplicació de calor, tècniques de relaxació , medicació Ayurvédica, plantes medicinals, canvis d’hàbits de vida i dieta , aquest conjunt de tractaments no s’apliquen de manera aïllada.

La intervenció osteopatia realitza un diagnòstic funcional i segons la constitució de cada persona i del seu moment biogràfic , anímic i laboral …etc. a partir del com utilitza un conjunt de mètodes i tècniques amb finalitat terapèutica i/o preventiva que aplicats manualment sobre els teixits musculars, articulessis, conjuntius, nerviosos, etc., obtenen de forma directa o reflecteix, reaccions fisiològiques que equilibren i normalitzen les diferents alteracions musculars, osteoarticulares, orgàniques i funcionals, millorant o resolent el quadre clínic i incidint especialment en les seves manifestacions doloroses.

Els mecanismes d’autorregulació en l’organisme estan assegurats pel sistema nerviós, circulatori i limfàtic. Sens dubte els estats emocionals que poden generar contractures musculars i desencadenar lesions musculars més serioses .

La pèrdua o reducció d’aquests mecanismes de salut del propi cos , pot portar a estats de malaltia. La intervenció osteopatia podria incidir sobretot en estats pre-patològics, és a dir, en fases de desarreglo funcional, de manifestacions simptomàtiques inicials, però per falta d’informació o de cultura sanitària, la majoria de les vegades s’acudeix a tractament osteopátic en fases ja avançades de l’alteració de salut. En aquests casos, la Osteopatia també facilita els mecanismes inherents d’autorregulació, permetent que el cos es recuperi i aconsegueixi la normalització de les funcions alterades, la qual cosa es tradueix en disminució dels símptomes i retrobament amb l’estat de salut.

La Osteopatia funciona, per tant, respectant i facilitant l’autorregulació de l’organisme en qualsevol patologia i no tant a fer-ho depenent de solucions purament externa o passives, com és la utilització, de vegades excessiva, de medicaments. La Osteopatia, en un context d’abordatge holístico, a través de models globals bio-mèdic-psico-socials, promou o recupera la homeostasia o equilibri mecànic del conjunt dels teixits corporals múscul esquelètics, nerviosos, viscerals, circulatoris etc, i ho fa amb l’aplicació de tècniques manuals dirigides als teixits identificats com a patològics en el diagnòstic funcional osteopatic.

Osteopatia Estructural

Dirigida al sistema muscular esquelètic, on apliquem diverses tècniques adaptades a cada disfunció, a cada teixit, a cada pacient, donant-se durant la sessió de tractament, una contínua anàlisi i un continu decidir del Osteòpata, sobre quin tècnica aplicar.

Osteopatia visceral

Orientada a actuar sobre els teixits que participen en les funcions de les vísceres, les membranes fibroses en relació, els músculs, els diferents plànols de lliscament entre els òrgans, els gots sanguinis, els nervis, tots els teixits que asseguren el funcionament orgànic, han d’estar lliures en el seu pas anatòmic, la qual cosa no sempre ocorre i que pot ser a causa d’adherències, traccions miofascials que dificulten la normal mobilitat de les vísceres. Les tècniques manuals viscerals ajuden a alliberar interrupcions en el flux de mobilitat, la qual cosa ofereix a l’organisme una base funcional més útil, productiva i saludable.

Osteopatia cranial i teràpia craneosacra

que actuant també mitjançant tècniques manuals, alliberen i faciliten la *micro mobilitat del crani i el conjunt de la relació craneosacra a través de les membranes meníngeas i el paper del líquid cefaloraquidi. Algunes conseqüències d’alteracions posturals, traumatismes, desequilibris musculars etc, poden afectar a nervis cranials, artèries, glàndules i altres teixits, al seu pas per orificis cranials o a l’interior mateix, la qual cosa pot provocar neuràlgies, dificultats de visió, audició, alteracions d’algunes funcions glandulars, vertigens, migranyes, i fins i tot a través del sistema nerviós vegetatiu, trastorns digestius, respiratoris, vasculars etc.